Fannu, el fil que uneix l’any d’Alferes dels Marrakesch

Hi ha anys d’alfereç que s’esperen amb il·lusió. I n’hi ha d’altres que es viuen amb el pressentiment que alguna cosa extraordinària està a punt de passar. El 2025 no esperàvem només un càrrec. Esperàvem una princesa. Aquella protagonista d’una història real que tres amigues vam convertir en llibre.

L’esbós de la idea va arribar anys abans que tot aquest somni es fera realitat. Com l’agulla que filà la seua majestuosa vestimenta, la història va anar passant de Tània a Mariló, i d’aquesta a Lola. I així vam teixir una xicoteta part d’una immensa història.

Cadascuna vam viure els dies previs a l’apoteosi final amb gran emoció. El viatge fins a la data assenyalada va estar acompanyat de persones boniques de la Filà Marrakesch, que ens van obrir els braços i també els seus cors. Nosaltres, Lola i Mariló, des d’aleshores els considerem família. Tània forma part d’aquesta tribu des de fa anys.

De fet, la idea va sorgir un matí assolejat del recent estrenat càrrec d’alfereç. Ana Gisbert Mira-Perceval va reunir la gent que l’acompanyaria en aquesta aventura, la seua Guàrdia de Muhàribs. Aquella va ser una reunió informal, però no per això menys important, ja que aquell dia vam conéixer Fannu, un personatge històric que Ana portava sota el braç, ben amarrat, i que inspiraria el relat de la Filà Marrakesch en el seu any de càrrec.

Aquella va ser una trobada il·lusionant, carregada de voluntats i amb grans expectatives. Ana volia transcendir el món de la festa amb projectes que arribaren a tots els públics i Tània, que formava part del grup de Muhàribs, amb una mica d’incertesa inicial, va deixar caure la idea de fer un conte: materialitzar la figura de Fannu perquè arribara a tots els racons de la ciutat.

Tot allò semblava una idea meravellosa, però quedava llunyana, ja que podíem imaginar que seria car i costós. Nosaltres no ens dedicàvem al món editorial, però la il·lusió no ens faltava, i el «no pot ser» ja el teníem. Tània no seria editora, però de criatures i de contes infantils sí que en sabia, i tenia molt clar que aquell conte havia de ser senzill i curt, perquè havia d’agradar als més menuts i també havia de ser bonic i atractiu per als adults. Tenia clar, doncs, que text i imatges havien de lligar a la perfecció, i això obligava a trobar dues persones ben avingudes que pogueren enfilar aquests dos fils en la mateixa agulla i cosir-los alhora. Mariló Blasco i Lola Llopis, per afinitat, respecte mutu i amistat, van ser les persones escollides.

Quan a Mariló se li proposa escriure sobre Fannu, els textos que existien eren escassos, i fins i tot alguns estaven en anglés. Encara no comptàvem amb els escrits de la historiadora Manuela Marín. Per tant, Fannu era algú a qui calia descobrir a través del seu context històric.

Conseqüentment, el procés de creixement del personatge es va centrar en l’essència d’aquells textos que subratllaven la valentia d’aquesta princesa de la família dels almoràvits. Inexorablement, el conte parla de la seua valerosa actitud guerrera, però també dels seus temors, amb la pretensió de no construir cap heroïna, sinó una dona amb tots els clars i obscurs de qualsevol persona.

Després de moltes lectures, esborranys i millores, arribà el text definitiu. Llavors la proposta va passar a mans de Lola, qui amb el seu art podia transmetre els trets més significatius d’aquesta valerosa dona en les il·lustracions del conte. Cada pinzellada aigualida carregaria la història de veracitat i reflectiria en els ulls del personatge les emocions de cada pàgina relatada. La confiança depositada en ella seria el motor que engegaria una relació especial amb la família Gisbert Mira-Perceval. Tot i això, per contextualitzar Fannu i saber-ne més de la cultura almoràvit i almohade, l’assessorament de Pep Torró va ser imprescindible. Finalment, amb tots aquests suports a l’abast, va nàixer la imatge d’aquesta agosarada i intrèpida princesa. Havíem materialitzat un somni.

Amb la pretensió de ser una bonica crònica narrada a xicotets i grans, va arribar el dia de l’Entrada. Les xiquetes i els xiquets d’Alcoi que havien rebut el conte a les escoles i coneixien la història van esperar fins a l’arribada de l’alfereç, tot encomanant la il·lusió a les seues famílies. Aquesta representació cobrava sentit en veure com els espectadors la van rebre. Tot el públic fou un clamor, bé plantat davant les seues cadires, o bé abocat als balcons propis o llogats. I a cada picada de mans, les llàgrimes regalimaven galtes avall per tot el que Ana Gisbert Mira-Perceval representava aquell assenyalat dia. Per tot allò que Fannu havia significat per a nosaltres.

Perquè, de vegades, la Festa no sols representa el passat. De vegades, la Festa fa història.