Un somriure al cel: la mirada d’Ana Gisbert que va marcar la història de la Festa

La Festa alcoiana es viu i se sent. Això ho sap bé Ana Gisbert Mira-Perceval, alacantina de naixement però ben coneixedora dels Moros i Cristians, amb un amor per les festes que va començar amb el seu iaio i va continuar amb el seu pare, qui es definia com a alcoià malgrat no ser-ho de naixement, encara que sí de sentiment.

Ningú no sap mai què li espera a la vida i supose que tampoc sabia Ana com anava a ser rebuda per unes festes tradicionalment masculines en què la dona havia tingut un paper secundari fins fa relativament poc temps.

Quan es complia una dècada del seu ingrés com a festera dels Marrakesch va viure una experiència que no havia imaginat però que, després de la proposta de la seua filà i de plantejar-se el càrrec com un homenatge al seu pare, mort el 2022 i que tenia la intenció d’optar a Capità, tot va cobrar sentit.

L’alferesia mora tanca cada Dia de l’Entrada a Alcoi. Un moment summament esperat, perquè, malgrat intentar abordar el tema amb normalitat, Ana Gisbert era plenament conscient que a cada metre recorregut per Sant Nicolau, la plaça d’Espanya i la resta dels carrers cèntrics alcoians, anava escrivint línies en la història de les festes, línies al so de les notes de ‘Kapytan’, en honor al seu pare.

Tots érem conscients del que estàvem a punt de viure quan es va deixar veure la carrossa sobre la qual anava pujada l’Alferes; no obstant això, no esperàvem que el seu somriure sincer i tendre al cel superarara les expectatives amb escreix. Les rodes de la carrossa semblava que les feia funcionar el públic, amb una rebuda mai vista; almenys jo no havia presenciat una cosa així mai.

Vaig tindre la sort de conéixer Ana Gisbert abans de tota la voràgine de la trilogia. Vam parlar en diverses ocasions i en totes elles va aconseguir sorprendre’m, i el que és més important, ho va fer sense pretendre-ho. Una serenitat prèvia que després em vaig adonar que era necessària per a com ella volia que es visquera la seua alferesia. En una d’aquelles converses em va dir que anticipava que, després del càrrec, igual que va ocórrer després de la primera Diana femenina de la seua filà, la gent s’adonaria que “no passa res”. Estic d’acord amb aquesta afirmació, perquè, evidentment, no va passar res: una festera d’una filà va ser l’Alferes. Res va canviar, però tot va canviar.

Un camí que fa anys que s’obri a poc a poc, amb molts dubtes, amb molts prejudicis i idees assentades, i que amb la imatge d’ella al damunt d’una carrossa en què era l’absoluta protagonista es va arribar a un punt inimaginable no fa tants anys.

He crescut amb la dona com a secundària en la Festa. He crescut escoltant comentaris, fins i tot de dones, referents al fet que la festera havia d’estar relegada perquè era el seu paper i era una cosa davant de la qual durant molt de temps no es va donar opció a debat. Comparatives amb què les festes d’Alcoi, un referent en el món dels Moros i Cristians, serien com les d’altres municipis.

Veure-la sobre la carrossa va desmuntar tot allò. Recorde perfectament l’instant en què vam creuar una mirada, ella a dalt i jo a baix, com una xiqueta veient la millor pel·lícula en directe. Jo estava sola en una cadira veient l’alferesia i prenent notes per després poder escriure la crònica. Per un moment no va fer falta anotar res: la seua mirada, la seua expressió, l’ambient generat pel públic, pels seus aplaudiments i pels seus víctors van deixar dins de mi una sensació que encara hui puc recordar, i que dubte que es torne a repetir, almenys d’aquella manera. L’orgull com a alcoiana i com a dona va créixer exponencialment. Era la ratificació d’una igualtat que, sincerament, no vaig creure que fora possible durant molts anys en la Festa alcoiana, i un orgull, acompanyat per la sorpresa de veure com va respondre el públic.

Temps després vaig caure en el compte de la importància que tenia que les xiquetes que estaven en aquell públic foren testimonis d’aquell moment. Es parla sempre de tindre referents, i malgrat no tindre cap intenció de deixar-li aquesta responsabilitat a la primera dona alferes, crec que és summament important que les alcoianes o les no alcoianes més menudes que tenen la Festa dins sàpien que elles també poden ostentar un càrrec i que, a més, ho vegen com una cosa orgànica i no se sorprenguen tant com em vaig sorprendre jo, en conéixer la notícia com el mateix Dia de l’Entrada.

Confesse que en moltes ocasions vaig pensar en com anava a respondre la gent, i en part temia que aquesta resposta no sols no fora bona, sinó que fora dolenta. Per sort, va ser tot el contrari i entre el somriure d’Ana i els aplaudiments del públic el temps es va paralitzar conforme la seua carrossa passava davant dels nostres ulls. Gent alçada de les seues cadires i tribunes, cares d’orgull, aplaudiments que eren molt més que aplaudiments: aquelles palmades tenien molt dins. Normalitat? Clar, què hi ha més normal i lògic que les dones tinguem les mateixes oportunitats que els homes?

Vaig seguir amb nervis tota l’entrada mora, uns nervis que van augmentar quan els primers vestits de Marrakesch van aparéixer per Sant Nicolau: estava a punt de presenciar un punt d’inflexió en unes festes que fa dècades que visc. Volia gaudir dels colors, dels dissenys, de la música, i ho vaig aconseguir, però sempre tenint més que present el moment en què apareguera Ana Gisbert.

Durant tota l’Entrada es va veure un càrrec diferent de l’habitual i una manera d’estructurar l’alferesia certament nova, sense la figura de la favorita ni dels rodelles, amb les “dames i cavallers” junts, una carrossa plana per a Ana (un encert absolut al meu parer, ja que tot el protagonisme recau en el càrrec). Tot això, no tant la decisió sinó més bé el resultat, va demostrar que les coses es poden fer d’una manera un poc diferent i que no per això es perd l’essència d’una fita tan nostra com és la Festa de Moros i Cristians.

La soldada Fannu va inspirar el càrrec, i especialment el personatge interpretat per Ana Gisbert Mira-Perceval. A ella s’hi va arribar en la recerca de figures de dones diferents de les que estem acostumats a veure. En aquest procés es va arribar a una soldada que va lluitar vestida d’home per defensar Marràqueix davant els almohades. Pel que sembla, no es va descobrir que Fannu era una dona fins que va morir. La història em va fer especial il·lusió perquè una de les meues pel·lícules preferides és Mulan, que va representar una cosa semblant a Fannu, quan es va fer passar per home perquè el seu pare, malalt, no haguera d’anar a la guerra després de la crida del seu govern.

L’elecció de Fannu, la seua història, conté molt més del que és superficial, del que es percep a primera vista. Igual que ocorre amb el fet que les festes de Moros i Cristians d’Alcoi hagen comptat amb la seua primera dona alferes.

Tot el que es va viure aquell dia, aquell 3 de maig de 2025, serà recordat i, encara que no crec que, almenys per ara, es convertisca en una cosa habitual, Ana Gisbert i també la seua filà van demostrar com fer les coses, entre persones, sense mirar més enllà, sent una festera que viu els Moros i Cristians i que ho va demostrar com tots els altres traient al carrer un càrrec treballat i participant en cada acte. Perquè sí, no va passar res, però va passar tot.