Fer història amb el cor: Ana Gisbert, primera dona Alferes dels Marrakesch

La Festa 2025 passa a la història per haver tingut a una dona com a Alferes, en con-cret pel bàndol Moro i per la filà Marrakesch. Ana Gisbert Mira-Perceval ha estat la primera dona que ha ocupat un dels càrrecs festers i ho ha fet just una dècada després que la seua filà marcara un altre moment històric, amb la celebració de la primera Diana protagonitzada per festeres. Ara, en parlar de la Alferesia, es pot dir que Ana ha fet història amb el cor, amb un càrrec on els sentiments i la il·lusió la van portar al més alt i on el poble d’Alcoi es va posar dret al seu pas.

La igualtat a la Festa de Moros i Cristians d’Alcoi ha fet un pas de gegant aquest 2025, on per primera vegada una dona ocupava un dels càrrecs festers, concretament l’Alferesia mora. Una dècada després que la filà Marrakesch fera història amb la Diana formada per festeres, arribava la seua Alferesia i ho feia de la mà d’Ana Gis-bert Mira-Perceval, qui es convertia en la primera dona en la història d’Alcoi, de la Festa i de la seua filà en ocupar un càrrec d’aquestes característiques.

La vida, de vegades, va per camins insospitats i podríem dir que el de Ana i aquest càrrec és un d’ells. Encara que això de representar un càrrec fester era una il·lusió present en la família, no era ella qui en principi havia de donar-li forma, sinó el seu pare, Juan Antonio Gisbert, qui previsiblement aquest 2026 hagués estat el Capità moro per la filà Marrakesch. Feia temps que parlava d’aquest càrrec i encara que no havien estat escollits per la filà, tot semblava enfocat a aquest fet: havia parlat amb la junta, tenia idees i, especialment, molta il·lusió, compartida a més amb la família i amics. Però en 2022 Juan Antonio va faltar.

El temps anava passat i la filà Marrakesch havia de nomenar als pròxims càrrecs fes-ters, que tindrien lloc a les Festes de 2025 i 2026, amb la cadència dels dos anys de pandèmia que van impedir celebrar-les. I va arribar el moment en què a Ana, que no s’havia plantejat fer un càrrec, se li comenta per part de festers de la filà la possibili-tat de ser l’Alferes.

En eixe moment no hi havia candidats, Ana va escoltar l’oferiment, el va meditar, consultar amb la família i després d’un mes va acceptar amb un suport molt fort, el que li donaria el seu pare, perquè mai va pensar en aquest càrrec per ser la primera ni per passar a la història, sinó per retre-li homenatge a Juan Antonio, al seu pare, i compartir-ho amb la seua filà, a la que coneix des de xicoteta, de la qual és festera de ple dret des de 2015, i amb la qual ha fet esquadres i dianes.

En un moment en el qual Alcoi ja havia donat passos importants en la participació de la dona en igualtat de condicions en les Festes, després de molts anys de lluita, la no-tícia de què per primera vegada hi havia una Alferes va acaparar titulars i, amb ells, l’expectació per veure la resposta d’Alcoi. I des del primer moment es va comprovar que era acollida amb una majoritària naturalitat i també amb la il·lusió que porta sempre una estrena, com va quedar reflectit també a l’Assemblea de l’Associació de Sant en la qual s’anomenen formalment els càrrecs i a l’acte de presentació oficial.

Una naturalitat i normalitat que, com ella mateixa ha explicat, la va acompanyar al llarg de tots els mesos de preparació, on els actes compartits amb els altres càrrecs són una constant. Ana l’assumia amb “responsabilitat, il·lusió i treball”, conscient de la importància del mateix i del ferm suport de la filà Marrakesch, bàsic perquè tot anara endavant.

Una part important d’un càrrec fester és la posada en escena i què es vol transmetre amb ell. I per a l'ocasió es va inspirar en la figura de Fannu, una princesa i oficial que va estar al comandament de la dinastia Almoràvide i que vestida de soldat va participar en 1147 defensant la ciutadella de Marrakesch durant la conquista almoha-de. Un fil argumental que va nàixer de la també festera Tània Aznar i que es va plasmar en Fannu, l’última soldat almoràvit, un compte editat per la filà Marra-kesch, amb text de Mariló Blasco i il·lustracions de Lola Llopis, que, a més, inci-deix en la presència de la dona en les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi i en la seua participació, basant-se en un personatge que permet contextualitzar un moment històric. Se'n van repartir 5.000 exemplars en els diferents centres educatius amb l’objectiu d’apropar aquesta història als xiquets i xiquetes d’entre 0 i 12 anys. El fet de parlar d’aquest soldat ja va donar una pista per tancar un debat estèril sobre quina vestimenta portaria pel fet de ser una dona.

I va arribar el 3 de maig i amb ell el moment en què l’Alferesia seria una realitat als carrers d’Alcoi. Si la Trilogia és sempre esperada, possiblement aquest any ho era més encara, perquè es sabia que el càrrec que tancaria l’Entrada feia història. I sí, tot semblava a priori que s’havia donat una vegada més eixa suma que feia pensar que l’èxit estava assegurat, en una societat que ja ha manifestat en repetides ocasions que volia els passos endavant que s’han donat als últims anys, però calia viure-ho.

Era l’Alferecia mora, l’últim càrrec després d’unes vuit hores d’Entrades repartides en matí i vesprada. No tot el món aguanta una jornada maratoniana i és habitual que ja cap al final comencen a veure's cadires buides. Però aquest 2025 calia esperar i la recompensa va ser grandiosa. Perquè sí, l’Alferes era la primera dona a ostentar un càrrec fester, però el que vam poder veure va ser molt més i des del primer moment la màgia va envair els carrers. Per què, com s’explica sinó que el públic es posara en peu per aplaudir el seu pas? No és Alcoi una ‘plaça’ fàcil i si la gent estava dreta, és que el que veia era digne d’eixe reconeixement.

Conscients precisament de què tancaven l’Entrada, van traure un càrrec compacte, on les olors, colors i textures del poble berber envaïen els carrers abrigallant a Ana Gis-bert Mira-Perceval. Una Alferes que va fer la seua Entrada a Alcoi amb un imponent disseny, de la mà de Juan Climent, Mónica Jover i Germán Mollá-Creaciones Ger-manísimo, i amb una alegria, elegància i prestància que arribava al públic i calava, sense estridències. Des de baix, la veies tocar el cel, amb una carrossa en la que ana-va ben abrigallada pel seu pare, Juan Antonio, present no sol al cor de la seua filla, sinó físicament amb els dos turbants de les que van ser les seues filaes, Marrakesch i Judíos.

Després de l'extraordinari espectacle de l’Entrada van arribar les jornades per veure a l’Alferes a les processons, poden gaudir en major mesura del trage, les Ambaixades i l’Alardo… i es van tancar unes Festes que reafirmaven allò que és clar des de sem-pre, però que tant ha costat, com és que la dona a la Festa en igualtat de condicions és l’únic camí. I pel que s’ha vist, un camí d’èxit, perquè la Festa és il·lusió, alegria i responsabilitat, i en tot això no té res a veure el gènere, sinó els sentiments.

Pràcticament un any després, em ve al cap que el càrrec d’Ana i de la filà Marra-kesch va evidenciar la grandesa d’una Festa que té la capacitat de passar uns instants per davant dels teus ulls però quedar gravada a la teua retina per tota la vida.